Era diumenge 24 de maig de 2020, quan a les 10.30 m’enfilava cap a les escales de l’esglèsia, la sensació era estranya. Desprès de més de dos messos confinats tornavem a celebrar presencialment la Missa.
Com des de fa molts dies, no vaig trobar ningú pel carrer. Quan vaig entrar, però em vaig sorpendre, hi havia força gent. Tothom amb la seva mascareta, no calia dir que es respectés la distància, instintivament la gent anava seient uns al costat dels altres però amb distància física, que no social. Et senties lluny, però a la vegada a prop, compartint aquell moment amb respecte. Sentia una sensació estranya, no poder fer les accions rituals de la Missa amb normalitat, no poder donar la PAU físicament no era una sensació agradable, però el fet de fer-ho d’una altra manera em va fer adonar de la ràpida capacitat que té l’ésser humà per a adaptar-se a les noves situacions.
En acabar la celebració encara ho vaig trobar més anormal, tothom va anar marxant cap a casa sense fer la típica tertulieta, comentaris varios i felicitacions als cantaires. De fet ara que ho penso jo no els vaig dir res als de la coral, tot i que vaig valorar molt l’esforç que feien; això de cantar amb la boca tapada no és gens fàcil.
A. Arderiu
