En la darrera conferència de preparació per fer el camí quaresmal, Mn Joan Escales ens va dir:
Cel i terra son dos mons separats? L’arc iris ens insinua la resposta.
La paraula de Déu ens ensenya que per mitjà de Jesucrist, que tota obra bona feta en el Seu Nom ja fa pont entre allò diví i allò humà. Per tant estem cridats a deixar un testimoni de divinitat quan marxem d’aquesta vida.
Cal dir també que hem de cercar Déu ens les coses quotidianes que fem els homes. Ja que en el nostre món hi ha homes guiats per Déu, fent coses bones.
Les coses divines ens parlen del cel. Però hem de parlar d’un cel no com a quelcom llunyà, si no com a lloc de plenitud de tots els homes i destí finals de nosaltres mateixos a on l’acció amorosa dels fets dels homes troben la plenitud que Déu dóna.
Si ens fixem aquesta visió del cel no sacralitza totes les accions que fem a la terra, com també nontotes les accions que fem a la terra fan mal bé el cel. Aquestes dues realitats no estan separades, si no què viuen en un constant diàleg gràcies a l’arc iris construït per les accions de Déu fetas pels homes de bona voluntat.
Així doncs, els homes no hem de pensar que al final de la vida el cel ens queda llunyà, si no que per aquesta estretissima rel.lació de bones accions entre Déu i nosaltres, l’home rep de Déu el do del la vida al cel. És així com participarem de la plenitud de la resurrecció de Crist.
Aquestes reflexions estan tretes del llibre que acaba de ser publicat “EL PAIS QUE VA SOMIAR JESÚS”.
